Des de casa 2020

"A vegades la vida, et fa aturar un moment, mirar el que tens a prop i donar-li valor". 

Així comença la primera cançó d'aquest projecte precipitat i inesperat, fet en ple confinament.

Tancat a casa, com tothom, el cantautor de Rubí es va proposar fer una cançó cada dia sobre tot allò que li va passar pel cap en aquells moments tan estranys i convulsos però alhora creatius i introspectius.

Cada cançó reflexiona sobre algun aspecte d'aquest confinament: la distància, el temps que se'ns ha donat, el progrés humà, l'adéu forçat, l'esperança etc. 

Espero que aquest petit regal t'agradi i et faci passar una bona estona amb tu mateix.

Sense cap mena de dubte el temps és el regal més preuat que tenim. És un requisit bàsic per poder fer qualsevol cosa i condiciona la nostra vida a cada segon imposant-nos la seva dictadura quan no escollim que fer amb ell. Però que passa quan tenim elecció i podem decidir que fer-ne?

 

La Marta, la meva germana, i en Pep, la seva parella, constantment ens envien vídeos d’activitats que fan amb en Lluc i en Teo, els meus nebots. Cada cop que faig play a un vídeo o descarrego una fotografia,  no puc evitar en pensar que, tot i les dificultats d’estar tancats a casa,  és un luxe que puguin dedicar temps a aquests dos marrecs.

..

I vosaltres, què feu amb el vostre temps?

Dilluns 16/3

Francament no sé cap a on anem. Hi ha qui diu que anem cap a l’extinció, d’altres cap al canvi i n’hi ha que no s’ho plantegen perquè només pensen en el seu present. Ens fan creure que som més savis, més evolucionats, més versats i més humans que la gent que va viure fa dos mil anys. Tenim tablets, cotxes i avions que ens porten a llocs increïbles prement un sol botonet o bé desplaçant-nos en poquíssim temps. Obrim la nevera i la tenim plena perquè aconseguir menjar és relativament fàcil.

 Però... de veritat estem progressant? Tenir tot això ens deshumanitza oblidant l'essència del que som? La gent que té menys, és més feliç? o millor dit, com més tenim, més infeliços som?

 

Aquestes setmanes hem vist com d'important és ser i sentir-se humà. Com de vital és riure cara a cara i no a través d'una pantalla. Com de bonic és tenir amics i no seguidors d'instagram. Com de maca és la vida real i com la trobem a faltar. Potser el progrés hauria de ser això,  humanitzar-nos i fer que tothom fos i es sentís orgullós de ser un ésser humà. Ens hi podem sentir avui en dia?

Dimarts 17/3

La distància és una fórmula que balla amb la velocitat i el temps. Potser, tal i com estan les coses,  la variable de la velocitat no juga un paper important avui en dia però, en canvi, el temps si que té una força brutal ja que ens porta a preguntar-nos quan deixarà d’haver distància entre nosaltres.

La distància ens separa dels que estimem. Tot i que avui tenim mitjans digitals per parlar-nos  no és ni serà el mateix que palpar la realitat tangible. Com a humans, necessitem del contacte en major o menor mesura i les eines digitals no són més que engrunes que sacien, en certa mesura, les ganes d’estar junts com a comunitat, com a grup, com a parella o com a família.

 

Aquesta cançó parla d’aquest fet, d’enyorar algú a qui dedicàvem temps i ara no podem fer-ho.  Parla de nostàlgia, de recordar temps passats i d’absència. I, per últim,  parla d’amor perquè el trobar a faltar algú en el fons significa estimar-lo.

Dimecres 18/3

Hi ha molta gent que ho està passant malament. Per sort, a mi no m’ha tocat ballar amb la desgràcia; tinc la sort de poder anar fent. Costa molt poc ser optimista quan les coses van bé i imagino que d’aquí és d’on neix aquesta cançó. El missatge és més un desig que una certesa. Però el que tinc clar és que hem de mirar el que vindrà amb optimisme. Nosaltres escollim si veure el got ple o buit, si pintem amb verd d'esperança o amb negre fosc o si ens aixequem o ens quedem al sofà veient una sèrie de Netflix.

Això és el que representa per mi el  "Tot anirà bé" que pregonen mil balcons: afrontar el que vindrà amb ganes i positivitat, tot i ser complicat per molta gent. És  només així que ens en sortirem.

 

Sort amics i amigues!

Dijous 19/3

El món és un lloc peculiar. Té coses molt maques però també coses horribles. A vegades somiem en què sigui millor, en què tot vagi bé o en què les coses canviïn a millor i oblidem que hi ha coses que valen la pena i que potser les tenim aparcades sense dona'ls-hi la importància que mereixen.

 

Aquesta cançó parteix d'aquest punt: del fet de valorar el nostre món sent conscients que hi ha coses que hem de canviar i millorar però també tenint present que n'hi ha que hem d'apreciar i estimar. Us apunteu?

Divendres 20/3

Els primers dies d'estar tancat la gent va començar a arrasar als supermercats. S’emportaven  de tot sense segurament necessitar-ho!  Les escenes eren dantesques i semblaven agafades d'una pel·lícula de ciència-ficció americana: gent barallant-se pel paper higiènic, estanteries de menjar arrasades i buides, fake news bombardejant etc.

Aquesta situació em va fer pensar en la fragilitat de l'ésser humà. Tota la nostra escala de valors pot caure en l'oblit en un sol segon per la por irracional a no tenir o posseir certes coses. No tinc molt clar si podem parlar d'egoisme, d'instint de supervivència o de por però el que sí que tinc clar és que hi ha situacions on l'ésser humà treu el pitjor de si mateix i anteposa clarament el jo al nosaltres. Com deia Hume, és un llop per si mateix  i posa per sobre el tenir al compartir.

 

De tot això neix aquesta cançó. Em nego a pensar que tothom sigui igual! de ben segur que hi ha persones que han vençut a aquesta por irracional a no tenir i que han pensat que al món no estan sols. Va per tots vosaltres...

Dissabte 21/3

No podem discutir que estar informat és important i bàsic dins d'una societat moderna. El problema és que la informació és similar a donar un consell: és perillosa si li fem cas sense analitzar les conseqüències. Estem exposats a una sobreinformació constant on costa molt discernir qui té raó i qui no la té, qui ens vol manipular o ens vol informar, qui vol que no pensem i qui vol que tinguem esperit crític.

 

El bombardeig d'informació aquests dies és constant. Les 24 hores del dia pots trobar debats, programes, entrevistes, documentals sobre el maleït virus. Penso que aquest punt és vital ja que provoca en mi el contrari del que pretenen. No m'interessa en absolut veure la mateixa notícia cinc vegades en un dia i, per sort, hi ha mitjans on la informació és més concisa i, sobretot, no reiterada. Cal dir vint vegades al dia xifres de morts? Cal explicar anècdotes insignificants fent-les passar com a grans titulars?

 

Francament, no ho sé, però el que tinc clar és que tota aquesta sobreinformació a mi em desinforma.

Dilluns 23/3

El futur és complicat. No l'escollim tot i que podem propiciar que el nostre vaixell vagi cap a un lloc o cap a un altre tenint en compte que l'atzar del vent també juga. El que potser no és tan complicat és el futur immediat: què serà el primer que fareu quan aquest maleït confinament acabi? Passejar? Prendre alguna cosa a una terrassa? Abraçar als que estimeu? Fer alguna cosa que no us havíeu atrevit a fer? Canviar per ser millors?

 

Aquesta cançó parla d'això! d'aquelles coses que fareu quan pugueu sortir de casa però sobretot intenta reflexionar sobre la importància que té el valorar les petites coses del dia a dia i que ara mateix no tenim.

Dimarts 24/3

Pel títol d’aquesta cançó és més que evident a qui va dirigida. Aquests dies he vist com moltes metgesses, infermers i personal sanitari reivindicàveu que no sou herois o heroïnes sinó treballadors i que el que necessiteu són recursos humans i materials.

No, no sou uns supermans de torn; feu la vostra feina però, només pel simple fet de què sigui la vostra obligació, no podem obviar el agraïment que mereixeu.

 

No sou herois o heroïnes amb capes blanques però esteu donant més hores a la vostra feina que a les vostres famílies. Correu més risc que la majoria de nosaltres, tancats a casa només pensant quan tot això acabarà. Veieu morir a persones que no poden dir adéu als seus fills i els hi aguanteu el telèfon mentre exhalen un últim comiat. No dormiu, perquè dormir és un luxe que no us podeu permetre ja que fer-ho podria implicar la mort d'alguna persona.

 

No, no sou herois o heroïnes però sou el més semblant a ser-ho. No defalliu, teniu el meu agraïment i el de tothom que estima la vida.

Dimecres 25/3

Aquests dies penso molt en la importància que té que els fills i filles estiguin amb els seus pares, avis i àvies o amb algú que els cuidi i els estimi. No paro de veure vídeos de pares i mares que juguen amb els seus petits, que els canten i ballen, que fan tallers etc. Tot es pot resumir dient que els hi dediquen temps de qualitat degut a què la situació els ho permet.

 

 D'aquesta possibilitat de donar temps de qualitat neix aquesta cançó. Una de les coses més maques que podem fer quan estimem a un nen o nena és bressolar-lo i fer-lo adormir. Passen moltíssimes coses boniques en aquest moment: carícies, melodies, petons, tendresa i mil coses més!  Però, per desgràcia, no sempre tenim temps o forces per fer-ho.

 

Aquesta cançó de bressol vol contribuir a aquests moments de qualitat. Espero que us acompanyi i la feu servir però sobretot desitjo que us serveixi per estar una estona més amb aquells petits i petites que tan estimeu!  Bona nit.

Dijous 26/3

Dir adéu sempre és complicat. Costa acomiadar-se d’aquells qui apreciem i estimem. Per desgràcia, aquests dies, molta gent no té aquesta possibilitat. Penso bastant en com deu ser el no poder acomiadar-se d'un pare, una mare, un avi, una àvia, un amic... i d'aquest pensament neix el motiu d'aquesta cançó.

 

Vol ser una forma d'acomiadar-se d’algú al que no tornarem a veure. No vull ser pretensiós; sé que és impossible plasmar amb una cançó tot allò que voldríem dir a aquella persona que hem perdut o posar remei a la necessitat del comiat. Tot i així, si aconsegueix alleugerir el dolor una estona, per molt efímera que sigui, la cançó haurà aconseguit el que volia: acompanyar a aquells que necessiten dir adéu i no poden.

Divendres 27/3